Intervenció en el Consell Nacional del PSC

11/07/2020

Presidenta del Consell Nacional,

Companyes i companys,

Amb aquest format híbrid, presencial i telemàtic, obligat per les actuals circumstàncies sanitàries, constituïm el Consell Nacional del partit després del 14è Congrés.

Culminem així la posada en marxa dels mecanismes de participació democràtica del partit, un cop renovats els òrgans de totes les Federacions. A partir d’ara, i amb la constitució de la comissió electoral del partit, tenim tots els mecanismes necessaris per la presa de decisions i, molt concretament, per afrontar les properes eleccions al Parlament siguin quan siguin. Després us en parlaré. Serà un tema que centrarà la meva intervenció.

I començo per traslladar el nostre condol als familiars i amics de les víctimes de la Covid-19. Mai no els oblidarem, ho hem fet amb un minut de silenci escoltant El cant dels ocells. Les circumstàncies de la seva mort no les oblidarem mai. La solitud i la impossibilitat de ser acompanyats per la família, la impossibilitat d’acomiadar-nos-en com haguéssim desitjat.

Aprofito per recordar que el mes setembre farem un acte per recordar els i les membres del partit que hem perdut amb aquesta malaltia. Sempre, quan es fan llistes, et deixes algú… Entendreu que en aquest moment evoqui el nom de l’África Lorente, companya estimada, fundadora del partit, militant feminista, compromesa, i tants altres.

És també un moment per reconèixer i agrair la tasca de metges, metgesses, infermeres, personal sanitari i de les residències, personal dels serveis d’emergències, dels cossos policials, dels farmacèutics i farmacèutiques, i de tots aquells i aquelles que han assegurat els serveis essencials. Gràcies a tots ells i a totes elles hem pogut fer front a una situació dificilíssima. No hem d’oblidar que és una situació que no ha acabat. I us demano, a tots els responsables del partit, que a totes les intervencions públiques que feu, recordeu a tota la gent que això no s’ha acabat, que no podem abaixar la guàrdia, que el sacrifici de tants i tantes no es pot malbaratar pensant que són coses del passat.

Ens ha tocat viure temps estranys. Aquests darrers mesos hem hagut d’acostumar-nos a conviure amb una situació fins ara desconeguda i imprevista. Són dies que ho canvien tot. Han estat setmanes d’angoixa, d’impotència, i de molta feina per poder aturar la propagació d’un virus letal. La COVID-19, sens dubte, ens ha posat a prova. I ens segueix posant a prova a totes i a tots, i especialment a les institucions i els governs. Responsabilitat individual. La por no porta enlloc, però amb prudència podem arribar ben lluny.

Hem hagut de fer front a aquesta crisi sanitària des del govern d’Espanya, que feia poques setmanes que havia pres possessió. I ho hem fet amb un Ministre de Sanitat, Salvador llla, que és també secretari d’organització del partit.

Salvador, els i les socialistes de Catalunya estem molt orgullosos de la teva feina, del teu compromís, de la teva serenor, del teu mestratge. I per això et demanaré que t’adrecis a tots i totes nosaltres en acabar la meva intervenció. I és de justícia que estenguem el nostre reconeixement al teu equip i particularment al doctor Fernando Simón, veritable far en temps d’obscuritat.

Amb el lideratge del govern presidit per Pedro Sánchez, hem pogut aplanar la corba, contenir la difusió de la pandèmia, i hem posat en marxa un veritable escut social per evitar que ningú no quedi enrere com a conseqüència dels efectes econòmics i socials de la Covid-19.

El govern d’Espanya ha treballat amb decisió, amb cohesió i amb encert, fent front a una crisi sanitària sense precedents. I desplegant mecanismes de cogovernança amb les Comunitats Autònomes que, per cert, mai no van perdre les seves competències sanitàries i socials. Hem vist el federalisme en acció, sense fer qüestió del nom, però no de la cosa. Aquesta és una batalla que requereix de lleialtat i de cooperació entre administracions i d’acceptació de directrius comuns al servei de tots.

Hem viscut aquests mesos amb l’ai el cor per saber si tindríem prou majoria per mantenir l’estat d’alarma. Gràcies Estat d’alarma, gràcies confinament, gràcies experts que el van proposar i moltes gràcies Pedro Sánchez i Salvador Illa per imposar la decisió que tocava. Costarà d’oblidar aquelles forces polítiques que, quan se’ls necessitava, enlloc de treure la bandera de la solidaritat, treien la calculadora electoral. Una calculadora electoral espatllada, perquè el que esperen els ciutadans en moments així és solidaritat i tots a una contra el veritable enemic, que és el virus que encara no hem vençut.

Vull reconèixer i agrair també la feina dels Ajuntaments. Durant aquest temps he pogut parlar amb tots i cadascun dels alcaldes i alcaldesses socialistes. Han demostrat novament com la seva tasca de primera línia és insubstituïble. I per això aprofito per demanar que s’alliberin romanents i superàvits, que es flexibilitzi la regla de despesa perquè puguin seguir essent útils a la ciutadania com a primera trinxera de la tasca dels poders públics en l’esforç de reactivació econòmica i reconstrucció social. Han demostrat que saben exercir el seu paper, que estan al costat de la gent, en general, i sobretot de la que més ho necessita.

Aquesta és una crisi que està lluny d’haver acabat i, per tant, cal que ens mantinguem en permanent alerta. Més de 12 milions de casos confirmats arreu del món, més de mig milió de morts. Rebrots a molts països, també el nostre, i la possibilitat d’una segona onada que podria coincidir, a més, amb l’embat anual de la grip. Màxima responsabilitat individual i màxim encert i diligència dels governs.

Quan vàrem començar el combat amb la Covid-19, ho vàrem fer sense conèixer la naturalesa de l’enemic. Jo recordo que quan es va suspendre la celebració del MWC molts de nosaltres no ho enteníem. No sabíem què se’ns venia a sobre. Sort que es van prendre aquelles decisions, que permeten, entre d’altres, la continuïtat del Mobile. No hem acabat la lluita, i la seguirem pel camí que el Salvador ens ha marcat: un camí de tenacitat, de rigor, de fermesa, de cooperació, de màxima informació i transparència, i també de reconeixement d’errors i de mancances. També. M’agradava quan els Salvador parlava dels que encerten la travessa esportiva els dilluns, encertant sempre tots els resultats del diumenge anterior.

Com us deia, centraré la meva intervenció en la preparació de les eleccions al Parlament. No sabem quan seran. Però estem ja preparats per afrontar-les. I, a partir d’avui, encara més.

A finals de gener el president Torra ens deia que se sentia desautoritzat, que el seu govern estava dividit i que la legislatura estava esgotada. Tenia tota la raó. Ens va dir que aprovats els pressupostos anunciaria la data de les eleccions. Però encara no ho ha fet. Hem perdut ja l’oportunitat que tindran els ciutadans i ciutadanes de Galícia i el País Basc de renovar els seus governs autonòmics demà diumenge.

Com és lògic desitgem la victòria dels nostres companys Gonzalo Caballero i Idoia Mendia. Desitgem el millor resultat pel socialisme basc i el socialisme gallec amb els que tants lligams tenim i que han rebut aquests dies el suport de la presència en la seva campanya del nostre company Salvador Illa.

Companys i companyes,

Catalunya té avui el pitjor govern des de la recuperació de la Generalitat el 1980. El pitjor.

Catalunya porta una dècada perduda, amb mals governs, amb prioritats equivocades i un gran malbaratament de temps, energies i oportunitats.

Van dividir la societat catalana i van intentar trencar Espanya. Han perjudicat la nostra economia, la nostra imatge i les nostres expectatives. Sense aconseguir cap guany. Cap ni un. I amb un cost exorbitant en molts terrenys.

La nostra obligació democràtica és treballar pel canvi, per fer possible l’alternativa. Catalunya pot i ha de ser un país millor, però per això necessita tenir un govern millor. Molt millor

Fa pocs dies, i a partir de les dades del CIS, La Vanguardia comparava la valoració que fa la ciutadania dels governs català, basc i gallec en la gestió de la crisi. En el cas d’Euskadi, un 55,4% dels ciutadans considera que té un govern bo o molt bo, en el cas de Galícia, un 41,5%, i en el cas de Catalunya, un 12,8%. Són dades que parlen per si soles.

La lluita contra la pandèmia ho ha posat novament en evidència. Tenim un govern expert, demano permís a en Ferran Pedret per manllevar una frase seva, en fabricar memorials de greuges, expert en centrifugar responsabilitats, expert en cercar excuses.

Tres mesos seguits dient que li havien retallat les competències, cosa que no era certa. Abans de l’estat d’alarma, els hospitals de Catalunya depenien del Govern de la Generalitat. Durant l’estat d’alarma els hospitals seguien depenent del Govern de la Generalitat, i acabat l’estat d’alarma segueixen depenent del Govern de la Generalitat. Ara que resulta que se’ls han retornat les competències que segons ells havien perdut, i ho fan pitjor. El Govern de Catalunya demostra dia a dia que no està a l’alçada. Tot el que va malament és culpa de Madrid, i no és veritat.

Com s’explica sinó que a aquestes alçades no tinguem Secretari de Salut Pública? Això és culpa de Madrid?

Com s’entén que un any després d’aprovada la llei per la que es restituïa l’Agència de Salut Pública, encara no s’hagin aprovat els seus estatuts, el seu organigrama i no s’hagin elegit els seus responsables? Això és culpa de Madrid?

Com és possible que el govern ens digui que fins el 7 d’abril, i ho recordava de manera brillant i contundent Raúl Moreno al Parlament, no havia aconseguit dades de què estava succeint a 200 residències de gent gran? A dos de cada deu! Això és culpa de Madrid?

Ja n’hi ha prou d’aquest color, pel benestar dels catalans, per la seva salut, pel seu present i futur.

El president Torra s’ha passat mesos i mesos dient que el govern d’Espanya ho feia tot tard i malament. Fins i tot es queixava que l’estat d’alarma s’hagués aprovat d’un dia per l’altre. I ara veiem com en el cas del Segrià, després d’haver-ho negat en públic i en privat dijous i divendres, s’aprova el confinament perimetral un dissabte, en ple cap de setmana quan molta gent ja s’havia desplaçat. Però no discutim ni de 24h, ni de 48 ni de 72h. Més de 15 dies abans les comarques d’Aragó limítrofes amb el Segrià havien pres mesures per contenir els rebrots que començaven a detectar-se. Aquí sí, tard i malament. Em recorda la dita castellana: “consejos vendo que para mí no tengo”.

A Lleida ens manquen rastrejadors. Aquí es va externalitzar aquest servei amb una empresa privada, sense connectar-lo amb l’atenció primària. Un error. El Govern s’ha de posar les piles. El primer de tot és la salut de la nostra gent, el benestar de la ciutadania.

Dimecres el govern anunciava a bombo i plateret que creava una “unitat de seguiment coordinat de la Covid-19”. Dimecres 8 de juliol. I l’estat d’alarma es va decretar el 14 de març. Per què no s’està reaccionant?

Després de passar-se tres mesos dient que el govern català ho faria millor, que amb la independència hi hauria menys víctimes. I el cert és que els fets el que mostren és una pitjor gestió del govern de la Generalitat.

Hem de dir prou! No podem seguir amb la resignació de tenir un govern que no està a l’alçada.

Catalunya mereix tenir un bon govern. Un govern capaç de governar amb eficàcia, d’utilitzar de forma eficient les seves competències i recursos, sense renunciar a demanar-ne més si convé. 46.000 milions d’euros de pressupost, 250.000 funcionaris… el primer que s’ha de fer el primer que s’ha de fer, fins i tot quan es vol reivindicar, és exhibir la tasca eficient que es fa.

Un govern capaç de cooperar amb altres administracions. Cada diumenge, rodes de premsa posteriors a les reunions del president del govern d’Espanya i del ministre de Sanitat, amb els presidents de les Comunitats Autònomes. Cada setmana. Hi ha hagut un esforç com mai de cogovernança, de col·laboració entre institucions.

I hem tingut la sort de tenir un ministre de Sanitat català que no ho fa ni per conveniència ni per quedar bé: ho fa per convicció, des del reconeixement de la realitat plural d’Espanya, des del respecte als seu diferents nivells de govern. Des de la convicció que només des de cooperació lleial entre governs ens en sortirem. Volem un govern capaç de cooperar amb altres administracions. I això no vol dir dir a tot que sí, ho hem vist amb el president de la Generalitat Valenciana, que ha qüestionat decisions del govern d’Espanya, però sempre amb lleialtat i apuntalat per la seva gestió magnífica de competències i recursos. Quan va arribar l’avió número 14 vaig deixar de repiular l’arribada d’avions a València perquè em feia vergonya el contrast. Per reclamar un s’ha de carregar de raons, predicar amb l’exemple, com fan ara els companys d’Aragó amb la presa de mesures ben estrictes pel bé de tots.

Ens cal un govern per fer que Catalunya avanci, per evitar que Catalunya retrocedeixi. Un govern que uneixi els catalans al voltant d’objectius compartits: la reactivació econòmica, la justícia social, el feminisme, l’ecologisme, l’equilibri territorial, la transparència i la qualitat de les institucions.

Aquesta és la nostra missió, construir una alternativa i mobilitzar una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya per fer-la possible.

L’actual govern de Catalunya no sap gestionar i no genera confiança. Aquesta és la realitat. No tenim un govern a l’alçada. En un moment en què el país requereix de la màxima unitat i col·laboració possibles, estem davant d’un govern totalment deslleial amb la resta d’institucions i, a nivell intern, dividit, enfrontat i sense rumb.

Quantes veus hem escoltat del món local, i no només socialista, demanant al Govern que els informi, que els doni pistes. Els ajuntaments s’han trobat sols i sense ningú exercint una coordinació general.

En un moment en què es necessiten governs estables, forts, competents, capaços d’assenyalar objectius compartits per poder avançar, el president i els seu govern no estan en condicions d’exercir cap tipus de lideratge i es limiten a cercar excuses i repetir allò de “la culpa és de Madrid…”.

Hem de dir prou! Per Catalunya, prou!

Els darrers 10 anys, Catalunya ha anat acumulant derrotes i frustracions. Deu anys de governs independentistes que ens han deixat una Catalunya dividida, en declivi i totalment esgotada: retallades socials que han generat més desigualtats i menys oportunitats, cap lideratge econòmic davant els reptes tecnològics i climàtics presents i futurs, divisió de la societat, ineficàcia i falses promeses. Aquest és el resum de les característiques essencials del govern que tenim.

Prou!

Només cal fer un repàs a algunes dades d’aquests anys de desgovern i fracàs:- Catalunya se situa a la cua d’Espanya en despesa sanitària, educativa i de serveis socials. És la Comunitat Autònoma que manté una retallada més gran en els darrers 10 anys, malgrat la recuperació econòmica i ocupa la penúltima posició pel que fa a despesa pública per habitant. No ho dic jo, ho diu l’Informe de la Asociación Estatal de Directoras y Gerentes en Servicios Sociales. Encara no s’ha recuperat el nivell de despesa social assolida el 2010 amb el govern presidit per José Montilla.

– Som la Comunitat Autònoma amb menor pressupost sanitari per habitant.

– Som la Comunitat Autònoma amb més persones en llista d’espera quirúrgica; amb la taxa de pacients en espera superior als 6 mesos més alta de l’Estat; i amb un dels temps promig més alts d’espera per ser operat (146 dies).

Clar, el president de la Generalitat ja va dir que no venia a presidir una Comunitat Autònoma. La pregunta és a què venia?

– Save the Children alertava fa tot just 2 dies en un informe que la pobresa infantil a Catalunya pot arribar al 35% aquest mateix any. És molt! Massa” No és acceptable, no és suportable.

– Catalunya, és la tercera Comunitat Autònoma amb menys places de residències públiques i el 80% de places privades són de les més cares de l’Estat, mentre el Govern destina enguany 0 € a la construcció de noves residències públiques.

Ho tinc fresc gràcies al Raúl Moreno i al debat monogràfic sobre residències, i es van posar al damunt la taula dades escruixidores. A Catalunya es va obstaculitzar la derivació de gent gran amb COVID-19 als hospitals.

I a nivell econòmic, no és cap secret…

Hem perdut el lideratge econòmic de l’Estat. El 2018, Madrid va superar a Catalunya en quant a pes en el Producte Interior Brut estatal (Madrid un 19,2%, i Catalunya un 19%), i també en termes de creixement econòmic anual (Madrid amb un 3,7%, i Catalunya amb un 2,3%). Des de 2017, el PIB català creix per sota de la mitjana espanyola.

I no ho oblidem, unes 5.000 empreses van traslladar el seu domicili social fora de Catalunya com a resultat dels fets de la tardor de 2017, i es va produir una fugida de dipòsits d’uns 30.000M€, només parcialment recuperats.

Van prometre independència però ens han situat en un clar escenari de decadència. Fa un parell de dies llegia una notícia que deia així: “Maersk sigue los pasos de MSC y Cosco y traslada a Valenciaport su sede operativa en España”.

Hem de dir prou! Això no pot seguir així.

Sense nord, sense cohesió, sense prioritats, sense lideratge i sense la mínima eficàcia exigible a un govern que mereixi aquest nom.

Un govern que assisteix impassible al deteriorament dels serveis públics i a la pèrdua d’oportunitats, un govern que no té com a prioritat construir la Catalunya més pròspera i més justa, més lliure i més segura que tots i totes necessitem i mereixem. Un govern que només està preocupat perquè avanci la seva agenda política

Un govern que vol donar instruccions a TV3 sobre la llengua que s’ha de parlar a les sèries i que fins i tot opina que al Parlament no s’hauria de poder parlar en castellà. Us ho diu un president de grup parlamentari que utilitza de forma gairebé exclusiva el català. Però no acceptarem de cap de les maneres que es consideri el castellà una llengua subordinada o de segona. Estimem el català, sí, molt. I estimem el castellà, sí, molt. No estem disposats a dividir aquesta societat, a fracturar-la, a considerar ciutadans de segona els que tenen una expressió habitual en castellà. Volem que el català sigui estimat per tots, utilitzat per qui ho vulgui, i que es tingui les eines per utilitzar-lo quan es vulgui. No admetrem un govern que dedicat a dividir i fragmentar la nostra societat lingüísticament i culturalment.

No callarem. Hi havia en aquest país un pacte no escrit però sempre practicat. Un pacte pel qual nascuts aquí o vinguts de fora fèiem del català la nostra prioritat. Ara, aquest pacte ha estat trencat per aquells que voldrien que només hi hagués una llengua, per aquells que no només volen defensar l’autogovern sinó que volen trencar el lligam de Catalunya amb la resta d’Espanya. Són responsables de les conseqüències negatives d’aquest fet i ens trobaran al davant combatent qualsevol deriva en aquesta direcció.

També per això, prou! Catalunya té ara un Govern:

– inoperant, mediocre i incapaç de millorar la vida dels catalans i les catalanes,

– deslleial amb la resta d’institucions de Catalunya, a qui carrega les seves responsabilitats, com s’ha demostrat durant la crisi de la COVID

– dividit perquè es disputa l’hegemonia d’un mateix espai polític,

– en fallida per ser incapaç de reconduir la crisi sociopolítica més gran que ha viscut el nostre país,

– i amb un president desautoritzat, com ell mateix va dir, que no ha exercit mai les seves funcions com a representant de tots els catalans i les catalanes.

Per ell només compta l’opinió dels que pensen com ell. I no se’n amaga com quan diu que per establir la posició sobre la taula de diàleg només vol comptar amb el criteri dels partits i entitats independentistes.

Partits enfrontats, partits dividits. L’independentisme ho ha trencat tot, acabaran als tribunals disputant-se el nom d’un partit. I aquests volen seguir governant Catalunya? Els hem de dir no! Hi ha una alternativa millor, i és una alternativa que els socialistes aspirem a encapçalar.

Què voleu que us digui, jo ja n’estic fart. Ja n’hi ha prou! Ens hi va el futur!

Quan abans tinguem eleccions, millor.

I els socialistes estem preparats, a punt, perquè estem convençuts que som la millor alternativa possible a aquests 10 anys de mal govern que arrosseguem. 10 anys de no govern, de fet. No perdem ni un minut més! O PSC, o quatre anys més del mateix.

ERC, el món de Junts per Catalunya i la CUP ja ho han anunciat a bombo i plateret: si tornen a sumar tornaran a fer un govern independentista.

O el PSC guanya les eleccions o tindrem quatre anys més de més del mateix: divisions, ineficàcia i oportunitats perdudes.

Ho diré en castellà: O PSC o cuatro años más de lo mismo. Això és el que ens estem jugant en aquestes eleccions.

I no volem més del mateix. Volem canvi. Volem una Catalunya millor. Tan senzill i tan complicat com això.

I el primer pas per tenir una Catalunya millor, necessitem un govern millor. El govern que ens oferim a encapçalar.

Un govern que treballi pel conjunt del país, en tots els catalans, pensin com pensin. Un govern que posi per davant de tot el benestar de les persones i el progrés de Catalunya.

Catalunya necessita un govern estable, que exerceixi amb plenitud les seves competències. Han descobert ara que a Lleida, a l’estiu, venen temporers i no saben fer-hi front. I els diuen que es quedin a casa. Quina casa? Com és possible viure tan d’esquena a la realitat per aquells que tant s’omplen la boca parlant de territori. Aquests dies només cal sentir la veu dels alcaldes, no només els socialistes, sobre el grau d’abandonament a què els té sotmesos el govern de Catalunya.

Val la pena fer un esforç per reunir la societat catalana entorn a objectius realment compartits perquè Catalunya torni a ser un dels territoris més dinàmics i econòmicament més potents d’Espanya i en el marc de les regions europees. Que recuperi forces, prestigi i lideratge.

Les batalles que cal donar afecten directament el benestar i la seguretat de les persones. Fer un país millor amb un govern millor. Aquestes son les batalles que valen la pena.

I jo em vull posar al capdavant d’aquest complicat repte de capgirar les coses i fer que el nostre motor col·lectiu torni a funcionar, torni al camí de la prosperitat i el progrés compartit. Aquesta batalla la vull donar i la vull guanyar.

I aquí us necessito a tots i totes vosaltres per dir a la societat catalana que aquestes eleccions són molt importants. Perquè tindrem o més del mateix o un canvi a millor. I aquesta és la gran decisió a prendre, i el PSC hi serà obrint els braços a aquells que vulguin col·laborar amb nosaltres.

Nosaltres no fem molt soroll aquests dies, mentre altres espais polítics estan en procés de reordenació o d’extinció. Per a nosaltres els partits, els programes, els governs, són instruments al servei del progrés, instruments al servei de la unitat, instruments al servei dels treballadors i treballadores.

Nosaltres no ens resignem a les desigualtats i a les injustícies, no ens resignem a perdre pistonada. Sempre hem volgut una Catalunya de primera i, si depèn de nosaltres, la tindrem!

Moltes gràcies.